Aquest estiu, però, em sembla que estic tornant als hàbits lectors d’abans. Durant tot el mes de juliol anava cada dia, excepte el cap de setmana, amb tren a Barcelona a treballar amb el meu oncle i així augmentar els meus estalvis.

Quaranta minuts de trajecte en tren no són poca cosa, especialment si no fas res. Així que vaig decidir llegir, com molta altra gent. Vaig començar per Ningú no ho ha sentit, de Mari Jungstedt, traduït al català per Pep Verger; llibre que em va regalar el Departament de Matemàtiques de l’Institut pels resultats de les Proves Cangur. És un llibre que no està malament, una història policíaca entretinguda però que tampoc mata. El que sí que penso és que la gent de Columna podria haver revisat una mica més la traducció, la vaig veure relativament plena d’errors que es podien haver corregit fent una segona lectura abans de treure-la a la venda. Si fins i tot un dels morts té el nom malament a la descripció de la contraportada i en una pàgina del llibre es confon un personatge anomenat Andreas amb l’Anders Knutas, el comissari i protagonista de la noveŀla.

Un cop em vaig acabar Ningú no ho ha sentit, vaig començar-me el llibre que vaig comprar per Sant Jordi. Cada any, l’alumnat de quart fa una venda de llibres al claustre de l’Institut per a pagar una part del viatge de final de curs i, com cada any, vaig comprar-me un llibre. Aquest cop li va tocar a La pistola de Einstein, de Salva Redón, un dels professors de Geografia i Història de l’Institut. És un llibre de relats curts sobre diferents situacions de la societat d’una ciutat típica de les rodalies de Barcelona, i que vaig trobar millor que la noveŀla de l’autora sueca. Al menys, les diferents històries enganxaven bastant més.

Finalment, va ser el torn d’una noveŀla que feia temps que tenia, des del 2006, i que em van regalar entre d’altres quan vaig visitar l’Ateneu Barcelonès amb la bibliotecària del centre, una companya de 4t i un parell de persones d’un altre institut. Vam anar-hi perquè participàvem en l’11è Premi Protagonista Jove del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil i volien preguntar-nos directament als joves lectors què ens agradava llegir; encara que com he dit al principi, el meu gust per la lectura havia començat ja el seu declivi. Després ens van regalar a cadascun un lot de llibres en català.

Tornem al que toca, que m’allunyo del tema. Un dels llibres que hi havia en el meu paquet, i el darrer que em vaig llegir al juliol, era El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger, traduït al català per Ernest Riera i Josep M. Fonalleras; un llibre molt conegut. Tot i que sóc molt diferent al protagonista, Holden Caulfield, una de les coses que em va enganxar del llibre va ser la seva forma d’expressar-se, no tant pel vocabuŀlari sinó per com explica les coses des del principi i minuciosament, que em recorda a mi en molts casos.

Qui em coneix sap que no m’agrada el detall descriptiu en les noveŀles, gairebé l’odio i tot, però amb els diàlegs i detall en la narració, em passa just el contrari. La progressió temporal, encara que tingui retrospeccions, i els canvis de veu m’encanten, i en aquestes tres noveŀles hi havia alguna de les dues coses.

Aquest mes d’agost, però, he estat més aviat gandul. Em vaig començar un altre llibre de relats curts, Gangues de l’ofici de Llorenç Aviñó i Fort, que me’l va regalar el Departament de Català de l’Institut per participar al certamen literari,  però encara que l’estava trobant interessant em vaig acabar cansant abans d’acabar-lo i ara està abandonat. I així es com anava el mes fins ahir.

Vam anar a l’Illa a recollir unes entrades per a la preestrena de El aprendiz de brujo i ens vam passar per la FNAC. Després de donar unes quantes voltes per les seccions d’informàtica, jocs i so, vam arribar a la de llibres. Com que hi havia un apartat de llibres en anglès, em va picar la curiosistat i vaig començar a remenar pels prestatges a veure què hi havia. Vaig veure un llibre, saga més aviat, que feia temps que em volia llegir, The Hitchhiker’s Guide to the Galaxy de Douglas Adams, en l’edició The Ultimate Hitchhiker’s Guide to the Galaxy de Ballantine Books/Del Rey/Random House. Així que el vaig agafar, només en quedava un.

Després, mentre esperava la resta de la família abans de tornar cap a casa, vaig seguir fent un cop d’ull per la prestatgeria anglesa i un llibre em va cridar l’atenció primer pels colors del llom i després pel títol, seguit per la portada i finalment pel resum de la contraportada. Aquest llibre era The Curious Incident of the Dog in the Night-Time de Mark Haddon, concretament l’edició de Red Fox Definitions de Random House. Me’l vaig començar al metro de tornada a casa, vaig seguir a la nit abans de dormir i ara el reprendré. De moment m’està agradant

Doncs això, que marxo al llit a llegir i dormir!

La darrera entrada que vaig escriure sobre l’Institut parlava sobre el que estava passant darrerament cada cap de setmana, fets que segueixo trobant penosos.

Poc després es va crear un grup al Facebook anomenat «A favor de los que bloquean las cerraduras en el Serra de Marina», que depenent del punt de vista pot semblar que inciti aquest tipus de fets. El dilluns següent a la creació del grup van tornar a bloquejar les portes amb silicona, com la darrera vegada però dilluns a les 7 del matí ja hi havien anat perquè a les 8 poguéssim anar a classe; van obrir només 5 minuts tard.

Aquesta setmana el crit ha estat a l’aire per dos motius. El primer d’ells és l’expulsió cautelar de la gent més implicada en el grup; creador i comentaristes pro-vàndals.

El segon és una entrada a la bitàcola Premià Notícies publicada el dia 20: «Alumnes de l’IES Serra de Marina fan un grup al Facebook animant a sabotejar les portes del centre». El problema no és la notícia per ella mateixa, és clar que no. El problema real és la manca de veracitat en algunes afirmacions, com que “s’havia avisat als pares”, que no ha estat fins avui… I més coses que es poden observar als comentaris.

Però vull deixar de banda el tema del que és políticament correcte o incorrecte en casos com aquest. Penso que és més trist que ens hagin entregat una carta dirigida als pares plena de faltes d’ortografia, gramàtica, expressió i lèxic. I plena vol dir això, plena. M’he dedicat a marcar-les pel tipus segons un codi de colors, perquè no és gens normal que un escrit oficial d’un centre d’ensenyament contingui aquests tipus d’errors, encara més quan hi ha especialistes de la llengua com és el professorat del Departament de català. I això si no tinc en compte que, teòricament, ens dedueixen punts de la nota de qualsevol examen, sigui l’assignatura que sigui, si té faltes d’ortografia.

Aquesta és la «Carta pares fets delictius» amb faltes assenyalades, i espero que la feinada que he fet serveixi d’alguna cosa.

Començarem pels codis de colors, i anirem introduint els errors concrets més destacables:

• Salmó: errors de concordança.
  • En el cas del primer error, informació no concorda amb van impossibilitar, alhora que no cal dir que una informació que es dóna ara no pot haver impossibilitat quelcom al passat.
• Vermell rosat: errors ortogràfics purs.
  • El pitjor cas és el de Premiá (sic) a la capçalera del document. Com a mínim podrien haver copiat la paraula del final del document, que allà està ben escrita.
  • Especial el cas dels varem (sic), s’han deixat l’accent els set cops que apareix la paraula. I també de més verbs en primera persona del plural.
  • I molt fort el cas de delictir i poguer (sic), que realment són delinquir i poder respectivament.
• Groc fosc: errors deguts a l’escriptura ràpida. Vaja, que per anar ràpid s’han oblidat alguna lletra.
• Gris fosc: preposicions incorrectes. Per exemple, introduint el complement directe, dequeismes…
• Gris clar: aquest error no l’he marcat més fosc perquè tot i que crec amb prou certesa que no cal la proposició, no n’estic segur al 100%.
• Verd oliva: expressions incorrectes, però mitjanament acceptables.
  • El cas de siliconant és una mica especial. Encara que el verb siliconar apareix al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, d’Enciclopèdia Catalana, no apareix al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans que, si no m’equivoco, és l’equivalent a la Real Academia Española de la Lengua per al castellà.
  • Si som estrictes, en comptes d’escriure pàgina web haurien d’haver escrit lloc web.
  • El cas de han sigut l’he tolerat perquè és molt comú, però hauria de ser han estat.
  • I el mot aprenguen és el que més problemes m’ha donat realment. Finalment he vist que, si parléssim la varietat valenciana en comptes de la central, ho diríem així. Però com que no és el cas, ens tocaria dir aprenguin. I això si no volien dir aprenguem.
• Blau clar: s’ajunten dos grisos. En principi, animar és un verb transitiu i, per tant, porta complement directe; i aquest no va introduït per preposició. L’altre és que davant la conjunció que mai va preposició.
• Lila: un castellanisme molt comú. No és candaus sinó cadenats.
• Taronja: un pleonasme que, a més, és molt cacofònic.

I ara vull arribar als dos més cridaners en la meva opinió:

• Magenta: penso que, tal i com ho volien expressar, haurien d’haver escrit cordialment en la mateixa línia que Esperant la seva comprensió i coŀlaboració els saluda, en comptes d’escriure-ho en una nova línia.
• Groc: el pitjor de tots. Comença la carta dirigint-se als pares de vosaltres, i el mateix al penúltim paràgraf amb contingut de la carta (Els pares i les mares heu d’acompanyar-los [...]). Llavors, per què a la cloenda de la carta s’hi dirigeixen de vostè?

Torno a dir que desitjo que aquesta feinada tingui algun sentit, que no sigui temps perdut. I que us adoneu de com està l’educació en aquests moments. Per una banda ens estan forçant a escriure bé, a no fer faltes, a mantenir la llengua, com és lògic. Però per l’altra estan fent justament el contrari. I crec que d’això se’n diu hipocresia, que és el motiu pel qual els alumnes del centre estem com estem.

Abans d’acabar, us informo que he tret l’escut de la Generalitat de Catalunya del document editat perquè no tinc cap permís per a fer-lo servir, encara que el document original el conté, és clar.

Finalment, agraeixo a tots els que heu arribat fins aquí i heu perdut, o invertit, el vostre temps. I si veieu cap error, falta o el que sigui, m’ho dieu i estaré encantat de corregir-lo.

Afegeixo (1 maig 2010 – 00:28 CEST): Un altre fet a tenir en compte és la data de la carta, que me n’havia oblidat. Té data del 27 i ens la van entregar ahir dia 30, així que se suposa que han tingut tres dies per a fer-li les correccions pertinents.

Afegeixo (1 maig 2010 – 00:33 CEST): també m’havia oblidat d’un dels colors més importants:

• Beix: han estat capaços d’escriure malament el nom del grup, no sé com pot ser possible si tanta importància li han donat. Igualment, jo el puc haver escrit malament perquè l’he tret de la imatge del Premià Notícies.

I, lògicament, no sóc l’única persona que ha vist aquests errors. Alguns d’ells els he vist gràcies a gent de la classe i de 1r de Batxillerat.

Afegeixo (1 maig 2010 – 18:18 CEST): he corregit un parell de faltes que he vist en una de les moltíssimes relectures que he fet. A les 12:46 he enviat un correu-e a l’AMPA informant d’aquesta entrada.

Afegeixo (5 maig 2010 – 16:30 CEST): han esborrat la pàgina amb la carta original del web de l’Institut. Jo amb això considero que la gent responsable m’està donant la raó.

«De la la mateixa manera que hi ha gent que no pot viure sense el futbol, a mi em passa amb la música de Satie»

Jo mateix ara mateix

Entendria que algú em digués que estic una mica obsessionat, jo mateix sóc el primer en fer-ho. Però què hi farem! Per sort, aquest és un vici sa, que no passa amb d’altres.

El dia abans de tornar del viatge a Berlín de 2n, fa justament un mes i tres dies, vaig anar a la planta −1 de la Dussmann, la secció de música clàssica. Tranquiŀlament es podria dir que són uns 100 m² de música clàssica tot i que, per més bona visió espacial que tingui, no sóc gens bo en el tema de les mesures i les distàncies.

Després d’estar una estona donant voltes per aquí i per allà, vaig anar directe cap a la S. Al principi em vaig decebre una mica, perquè únicament hi havia la discografia per a piano, i jo volia la de música d’orquestra. Finalment vaig trobar el disc Parade & other theatre music, per la New London Orchestra, i me’l vaig comprar juntament amb el pack dels 125 anys de la Berliner Philharmoniker, que estava rebaixat 100 €, presentat en un estoig de cartró daurat.

Tornant a Satie, una de les primeres coses que vaig fer el 23 quan vaig tornar de Berlín va ser posar el disc a l’Hi-Fi. I al dia següent el vaig passar a FLAC i el vaig afegir al Rhythmbox, per la qual cosa ja tinc 6 h de música d’aquest compositor a l’ordinador. El CD de les Vexations no l’he afegit encara, perquè són unes 24 hores més de música sonant sempre la mateixa peça.

Ara he començat tres peces de l’àlbum Sports et divertissements, concretament «Choral Inappétissant», «Le Yachting» i «Le Bain de Mer». Cadascuna d’aquestes peces està relacionada amb un quadre de Charles Martin, com diu al principi de l’àlbum:

«Aquesta publicació la formen dos elements artístics: dibuix, música. La part del dibuix està feta per línies, línies d’esperit; la part musical està representada per punts, punts negres. Aquestes dues parts juntes en un sol volum formen un tot: un àlbum. Aconsello fullejar, aquest llibre, amb un dit amable i somrient, ja que això d’aquí és una obra de fantasia.

»Que no s’hi busqui cap altra cosa [...]»

Satie, dins el prefaci de l’àlbum.

I el divendres, que vaig tenir examen de speaking amb tema lliure, vaig parlar de Satie i d’aquest àlbum en concret.

Arribats en aquest punt, abandono el personal, que demà hi ha examen d’història, el darrer d’aquesta assignatura si les coses no es compliquen

Amb vàndals em quedo massa curt. I que quedi ben clar.

Avui arribo a l’Institut i veig molta gent esperant a la rampa de l’entrada per a anar a classe. La porta de les pistes és oberta, i aquesta només l’obren en cas de necessitat imperant. Per ella apareix un policia municipal amb unes tenalles, una imatge familiar de fa aproximadament un mes.

Des de fa un temps, casi cada cap de setmana entraba algú al claustre de l’Institut, trencaba la màquina, i agafava tot el menjar que hi havia.

Després, un parell de setmanes més tard, havien tancat la porta principal amb una cadena antirobatori per a bicicletes i havien clavat uns clauets al pany de la porta individual perquè no es pogués obrir. Així que arriba la policia per a tallar la cadena i no poden, de tan forta com era. Ens obren la porta de les pistes, obren l’accés al claustre i cap a classe. A l’hora del pati, un manyà està arreglant la porta individual i ja han tret la cadena de la porta principal. Relativament ràpid, podríem dir.

Doncs avui ha estat molt diferent, no solament havien bloquejat les portes individual i principal com el primer cop sinó que també la que comunica les pistes i el claustre, les d’accés a l’edifici des del claustre i la d’accés des de les pistes, totes les exteriors. I no només això, també havien tocat la màquina, però no trencant el vidre, què va, l’havien oberta. I també estava la porta de la mànega d’incendis doblegada i amb la mànega tirada pel porxo que hi ha al costat de les pistes.

L’únic accés al claustre era el Saló d’actes, però com que les portes del claustre tampoc estaven bé, ens hem quedat a les pistes. Direcció truca a la Generalitat cap a les 9 perquè ens deixin anar a casa, aquesta diu que no perquè hi ha menors d’edat (tema responsabilitats, etc.), però com que estava plovent finalment ens hem tornat que eren ja les 9:20. A les 11:30 tornarem a les classes.

Penós, tot en conjunt. I pel que m’ha semblat sentir, ha passat el mateix a l’Institut veí, encara que això no ho tinc clar del tot.

Fins on arribarem?

Aquesta pel·lícula la van fer per a la mitja part del ballet Relâche, també amb música de Satie, i per mi té molt poc sentit, poquíssim. És una història bastant estranya, però si tenim en compte que és dadaista, just anterior al surrealisme, potser s’entén una mica més que l’argument sigui tan diferent al que estem acostumats.

Click here to view the embedded video.

Del vídeo solament us diré que l’home amb barret, barba i un paraigua que es pot veure al principi és Satie.

Personalment, la seva música m’encanta i cada vegada m’enganxa més i més. Però també és cert que tota la música d’aquest home em té captivat, i no pas pels títols. I això dels títols ho dic perquè a qui, a part de Satie, se li pot acudir posar Embrions dissecats de títol d’una obra?

Click here to view the embedded video.

Cap a mitjans de juliol la Noèlia i jo vam passar per l’Institut per un tema del Treball de Recerca i vam aprofitar per a acabar de confirmar la matrícula. Com que no hi havia gaire gent, una de les administratives ens va ensenyar les taules de ponderacions que es farien servir si volíem pujar la nota d’accés a la universitat. No ens van fer gaire gràcia, però fins fa uns dies ja m’havia oblidat d’elles.

La cosa és que la setmana passada ho vaig recordar i hi vaig accedir des de casa, i per això avui estic escrivint aquesta entrada. Doncs bé, m’ha picat molt. I no només això, a les carreres que es poden cursar des de qualsevol via, algunes assignatures tècniques ni entren dins la ponderació. Per exemple, a la carrera Prevenció i Seguretat Integral (dins la branca de Ciències Socials i Jurídiques) o a la d’Empresa i Tecnologia (de la mateixa branca), matèries com Tecnologia industrial i Electrotècnia no permeten pujar la nota, però sí l’Anàlisi musical i les literatures catalana i castellana.

Dic jo, això és normal?

Per sort, la setmana passada el meu oncle va canviar-se l’ordinador i vaig provar d’instal·lar-hi el nou producte de Panda, Panda Cloud Antivirus, que va instal·lar-se molt ràpidament i no va ésser necessari reiniciar l’ordinador. Només per això ja em vaig sentir molt content

Bé… I per què dic que és un antivirus perfecte per a l’estiu? Primer, mig en conya, pel nom ja que cloud vol dir núvol, i els núvols tapen el sol; i això va bé per al migdia, que ara a l’estiu es fa impossible anar pels carrers. Després, perquè consumeix pocs recursos, per la qual cosa l’ordinador no s’escalfa tant

Per a aconseguir aquest consum inferior que el d’altres productes antivirus, la gent de Panda es basa en la computació en núvol, per la qual cosa tots els ordinadors que el fan servir, s’ajuden, per a dir-ho d’alguna forma, entre ells, i d’allò que detecten uns es beneficia automàticament la resta sense ésser necessari baixar-se noves actualitzacions de detecció que farien servir massa espai.

I com, segons el que diu al web de Panda, després de la Beta continuarà essent de franc, és una forma de tenir programari legal sense la necessitat de gastar-se una quantitat elevada de diners. Res, en aquest cas.

Asus Eee PC 1000H

Ah, sí, per què tot això? Doncs simplement perquè la gent de Panda i la xarxa social de blogs Bitacoras.com han fet un concurs en el qual has de parlar de l’antivirus de Panda i entres en el sorteig d’un netbook Asus Eee PC 1000H, i només hi ha de temps fins demà.

Però això no serviria de gaire sense dir que haurien d’intentar accelerar la sortida de la versió compatible amb Windows 7 i, per què no, una versió per a sistemes GNU/Linux. Aniria molt bé per als servidors, crec, que són equips que necessiten una protecció el més actualitzada possible, tant per al bé dels usuaris com per a la salut de les dades.

Una altra cosa que no estaria gens malament és que fos disponible en més idiomes

Fins aquí he arribat avui

La meva lletra

La meva lletra II

Definitivament, jo crec que no. Però bé, no sóc ningú per a dir-ho. Per cert, la segona imatge mostra un dels meus fulls d’apunts més ordenats.

Una altra cosa, crec que l’outime el que té és lletra d’estudiant de lletres, no de dona.

Afegeixo: Ara que ho penso, és cert. Als memes es convida a gent a participar, així que convido el mag ((En castellà) i el Freski a seguir-lo. Bé, i a tothom que vulgui.

“Badallar et dóna un morbo!”
El que em diu en Xavi quan badallo

Bé, abans que res, encara que no sigui tan exagerat com ell diu, podem dir que no va gaire desencaminat.

Hi ha un seguit de coses que m’agraden molt, perquè fan que em senti bé. Tant pot ser que em relaxin, com que em deixin en un estat mental de desconnexió placentera com que simplement m’agradin i no sàpiga els motius.

Doncs aquí va la llista:

1. Els badalls que em fan plorar
2. La música de Satie
3. El rap en salsa verda
4. La textura del paper Navigator de gramatge 90g·m^-2
5. La textura que tenia una de les gomes d’esborrar, pel mig, abans de trencar-se del tot
6. Acabar un croquis de dibuix tècnic
7. Enviar un correu-e i que em responguin al cap de poc
8. Aconseguir fer quelcom que m’ha costat molt, especialment si després resulta ser aparentment trivial
9. Tubular Bells I i Tubular Bells II
10. El fragment Aurora de Music of the Spheres i el final espectacular que es repeteix en el disc
11. El pollastre amb natilles
12. L’olor dels mocadors Scottex Mentol
13. La sonata per a piano nº 11 en la, KV 331, de Mozart
14. La qualitat de les fotocòpies de l’escola de música
15. El color verd
16. El meu coixí
17. Com de bé fa la punta la meva maquineta Staedtler
18. La sopa del puchero
19. El llenguado al forn amb patates
20. La barra de pa espiga del Daunis
21. La suavitat del meu piano
22. El so que té el meu piano quan li obro la tapa de dalt i quan està ben afinat
23. Jugar als exercicis d’unir punts i memoritzar números del Big Brain Academy
24. Que les còpies de seguretat que faig em salvin dels moments més magres
25. Les estones de xerrada després de música i coral

A partir de demà, i durant tota la setmana, els comentaris nous passaran a la llista de moderació. El motiu? Seré a Andorra

Ah sí, aprofito per a dir que m’he creat un compte al Jisko (y al Twitter tambié, però no importa). Hi ha algú més que s’hi apunti?

Avui fa 4 mesos i 15 dies que vaig començar el blog. Això d’intentar actualitzar un cop a la setmana…, molt em sembla que no ha estat gaire cert. Però què més dóna si ara estic aquí?

Avui penso parlar d’un compositor que m’agrada molt.

Erik Satie va ser un compositor francès molt peculiar. Entre d’altres coses, va fer la seva pròpia secta religiosa (de la qual només ell era membre) i, especialment, va crear una música realment preciosa. Si voleu saber més de la seva vida, simplement entreu a la Viquipèdia.

Parlant de la seva música, només puc dir que cada cop que la sento m’agrada més. I, de moment, no he trobat cap peça seva que no m’agradi. I si parlem de tocar la seva música, és encara més exagerat. El plaer que sents mentre estàs tocant una de les seves peces és indescriptible. Mentre l’estàs tocant et sents un esclau d’aquesta, i quan acabes et sents com si acabessis d’arribar al món.

Però crec que la millor manera per a percebre aquestes sensacions és escoltant la seva música (i tocar-la si pot ser), així que aquí teniu una peça de Satie tocada per mi.

3a Gnossienne

Aquesta és la primera peça de Satie que vaig tocar, concretament la vaig fer l’any passat. Tot i això, la gravació és d’avui. Té algun error, però són coses humanes.

És maquíssima, i molt estranya. El que més em va impactar quan la vaig començar va ser que no tenia ni indicació de compàs ni compassos. Una altra cosa que em va fer gràcia, i això és pura casualitat, és que quan em van fer la còpia de la partitura no es van adonar i el full era rosa , cosa que em va semblar tan graciosa que encara tenia més curiositat per tocar-la.

M’ho vaig passar tan bé muntant-la, que no puc ni descriure-ho. I quan la vaig tocar en l’audició, em vaig sentir tan bé… Mai abans havia fet una audició sense acabar tremolant. L’única cosa que em va fotre va ser que el piano de l’auditori de l’escola és un pèl dur i la darrera nota em va sonar massa forta perquè la vaig tornar a tocar. Tot i això, em vaig sentir com renascut.

És lenta, minimalista, senzilla, fàcil d’escoltar, i crec que no gaire pesada. En l’enllaç de la Viquipèdia hi ha llocs on trobar les partitures.

Aquest cop, l’actualització ha estat gran:

• Aparença: Ara faig servir el Satorii, fet per Felipe Lavín. L’he personalitzat una mica, però no massa.
• Connector multilingüe: Ara faig servir el qTranslate, no volia canviar fitxers del nucli per a que els canals RSS funcionessin. Les banderes són de famfamfam.com.
• Logo: Com veieu, ara és un pèl diferent, només mostrant el rellotge d’una forma molt suau (però continua sent el mateix rellotge).

Ara parlem del que realment volia parlar.

Dissabte passat vaig tenir un somni molt, molt estrany. Estava en un circ amb els meus pares i oncles i havíem d’anar canviant de carpa per a veure l’espectacle. Ho vam fer uns tres o quatre cops, i el darrer vam haver de sortir i tornar a entrar a la mateixa carpa, la número 7!

El somni va continuar i estava sopant a casa. Vaig preguntar als meus pares i oncles si havien trobat divertit que haguéssim de sortir de la carpa 7 i tornar a entrar-hi i, llavors, em vaig corregir a mi mateix dient “oh, espereu, allò era un somni”. Sí, encara estava dormint, així que havia estat un somni dins d’un altre. Ha estat el somni més estrany que he tingut en la meva vida, i això que n’he tingut, d’estranys.

I vosaltres, n’heu tingut cap d’estrany darrerament?

Durant les vacances he estat embolicat, i hi segueixo, amb l’Astronomipèdia per a veure si la puc enllestir durant les vacances, per a abans de l’1 de gener de 2009, i m’està portant bastant de temps. Podeu veure resumides les meves penes llegint aquest tutorial sobre integrar WordPress + bbPress + MediaWiki, que he fet per a Ayuda WordPress.

Tot i això, bones festes!

Fa ja un temps vaig començar l’Astronomipèdia, el febrer de l’any passat per a ser més concret. Des de gairebé el principi li estic donant més importància a la usabilitat i l’apariència que no pas al contingut, però això és quelcom que m’ha passat sempre.

Per exemple, quan faig un treball per a l’Institut, primer em centro en l’apariència del document i després l’omplo amb el contingut necessari per a poder-lo presentar. Potser no és el millor, però així és com treballo. Doncs el mateix per a la web: des del febrer el contingut ha avançat molt poc (i aquest poc ha estat gràcies al Deimos ) i, la apariència, la integració (que no visual, per a això me’n falta prou encara), l’intent d’aconseguir una bona usabilitat són els apartats en què m’he centrat.

Anar fent això m’ha dut darrerament a pensar en com ha de ser de complicat per a molta gent navegar per Internet, incloent-hi els que no tenim cap tipus de discapacitat. I aquesta preocupació s’ha incrementat gràcies a l’article Descarga gratis el libro Dive Into Accessibility que hi ha a Aprendiendo Web, que vaig començar a llegir però encara em falta molt per a acabar-lo (de fet, únicament m’he llegit les situacions possibles que hi ha a mode d’introducció).

Això és quelcom important a tenir en compte, fet que m’ha dut a cercar un web que vaig visitar ja fa temps per a veure com un daltònic veu la teva pàgina. Ho he fet i he de reconèixer que no m’ha decegut gens, que el blog es veu prou bé (encara no ho he provat amb l’Astronomipèdia, ja ho faré).

Aquests són uns exemples de com veuria un daltònic, de diferents tipus, el meu blog amb l’apariència actual:

Sense problemes

Deuteranòpsia

Protanòpsia

Tritanòpsia

Únicament em falta comprovar com funciona als navegadors de només text, etc., però hem d’anar poc a poquet

“Crec que al final acabaré creant una nova llengua amb això dels enllaços permanents ”
Per Isaac Sánchez Barrera quan va veure el que havia escrit

La veritat, em sembla que poques vegades més tornaré a anar en bici, i menys encara amb l’Institut. Ahir vaig arribar rebentat, sobretot tenint en compte que els esports i jo no som gaire amics i que em van dir que seria suau i aguantaria.

Però vaig arribar fins al final i he tornat viu, amb moltíssimes caigudes i sense cap rascada, així que no es pot dir que no tinc força de voluntat i que no sóc capaç de fer res relacionat amb els esports. Però el que he dit abans, que em nego a fer-ho una altra vegada.

I ara vaig cap al tema pel qual realment volia escriure l’entrada.

Comencem pel principi. Resulta que l’any passat vaig decidir que quan acabés el Batxillerat, que l’he començat enguany, faria Enginyeria Informàtica. El dilluns vaig estar de visita per webs que feia temps que no visitava, cosa que m’agrada fer com a mínim un cop al mes. Dins d’aquells webs es troba Todo-MOD’s, i amb això d’anar seguint enllaços, vaig arribar al blog personal de l’administrador de l’allotjament que patrocina Todo-MOD’s, Calero.

Ara, arribem al tema bo dolent de l’assumpte: com Calero diu al seu blog, les Enginyeries Informàtiques desapareixen. Avui hi he deixat un comentari i m’ha enviat un correu electrònic amb el següent (el publico amb el seu permís, és clar):

Hola Isaac,

No te preocupes por la entrada que has visto hoy en mi blog, va dirigida a los que actualmente somos Ingenieros Informáticos porque gracias al ministerio “va a dejar de existir nuestra carrera” pero una vez que esto lo consigan crearán otras.

Creo que no debes preocuparte, porque no te afectará, pero a nosotros sin embargo nos aparecerá en el currículo “Ingeniero Informático de sistemas” y cuando pasen unos años y lo presentemos en una empresa dirán… pero si esta carrera no existe…

Un saludo amigo,
Rafael Calero

Que en català és:

Hola Isaac,

No et preocupis per l’entrada que has vist avui al meu blog, va dirigida als que actualment som Enginyers Informàtics perquè gràcies al ministeri “deixarà d’existir la nostra carrera” però un cop que aconsegueixin això en crearan d’altres.

Crec que no has de preocupar-te, perquè no t’afectarà, però nosaltres, no obstant ens apareixerà al currículum “Enginyer Informàtic de Sistemes” i quan passin uns anys i el presentem a una empresa diran… però si aquesta carrera no existeix…

Una salutació amiga,
Rafael Calero

Això em deixa més tranquil, però continua sent penós i trist que passi això, i espero que es penedeixin de fer-ho. I amb això de les noves titulacions, llegint el que diu la seva entrada original, sembla com si anessin a acabar com està actualment el tema, que no sembla gaire esperançador, que diguem.

Definitivament sóc pèssim (i fins i tot pitjor que això) en el tema dels negocis. Ahir vaig perdre una cinquena part del dia jugant al Monopoly de Star Wars i m’ha passat com a l’economia: primer anava més o menys, després vaig incrementar la quantitat de diners i propietats i vaig acabar gairebé en números vermells.

L’estratègia del meu contrincant era comprar els carrers més econòmics, la meva era just al contrari. Vam alguna revenda per a millorar-nos les coses i jo anava progressant bastant bé. El meu contrincant va emplenar els seus cinc carrers de naus estel·lars i jo tenia gairebé tota la resta del tauler, pocs carrers tenien colònies. Jo, increïblement, tenia la sort de caure sempre als llocs que no eren de la seva propietat (com els serveis de transport i públics, tots meus; i la resta de cartes rebels i imperials), i m’anava salvant.

Arriba el migdia i me’n vaig a dinar.

A la tornada hi ha un gir complet. Començo a caure als seus carrers amb ports estel·lars i començo a empobrir-me. Li torno algunes cases al banc, li venc alguns carrers al contrincant. Torno a recuperar-me i compro un altre carrer. Al final entro en bancarrota i el meu contrincant acaba amb més de 550000 (gairebé 600000) unitats imperials o com es vulguin dir, i el joc comença amb només 150000.

Per sort, crec que ja li he agafat el truc i no em tornarà a passar.

Primer de tot, estic molt decebut amb el desús de paraules existents i l’ús d’altres que són d’altres idiomes. Ho dic perquè abans d’ahir a la nit, que vaig sortir de l’ordinador per a beure una mica d’aigua (feia poca estona que havia sopat i tenia set) a la cuina teniem posades les “Noticias Cuatro” i vaig sentir una aberració al castellà que em va fer mal i tot. Resulta que parlaven de l’estrena de la pel·lícula “High School Musical 3” i deien que tenia més èxit amb gent d’entre 6 i 10 anys que amb els teenagers. Bé, teenagers, sí, una paraula anglesa, però… per què no van dir adolescents tan fàcil com és, a més que més gent sap què vol dir?

Entenc que es facin servir paraules extrangeres (préstecs) per a nomenar coses que són noves (relacionades amb la informàtica, les noves tecnologies, etc., per exemple), però per a nomenar alguna cosa que ja existeix (i des de fa temps) és necessari?

Ara potser penseu, o no, que llavors per què poso unes paraules tan estranyes a les adreces de les entrades si ni tan sols són de cap idioma. Doncs senzillament per això, són barrejes perquè és un blog multilingüe, per a no deixar cap idioma per sota.

Fent un canvi exagerat de tema, he de dir que trobo interessant que el nostre Institut tingui instal·lat el Moodle per a passar-nos fitxers i coses interessants que ens puguin servir per a l’estudi. Però encara no no acabo d’agafar-li el gust a l’interfície i la seva manera de treballar (utilitza molt les finestres emergents i el tema es veu millor a l’IE que al Firefox). Tot i això, visca per l’Institut perquè des de l’any passat li estan donant una empenta a la pàgina web encara que segueixo pensant que és una mica cutre, sobretot perquè fins i tot fent servir el Post-Nuke hi ha algun iframe (que no els marcs “de tota la vida”).

I fent un canvi de tema encara més gran i llegint el que diu Ayuda WordPress sobre WordPress 2.7 i les traduccions/actualitzacions automàtiques, em pregunto com podrà afectar això a blogs com aquest que són multilingües.

Vinga, ja hem acabat per aquesta setmana. Bona nit

Una cosa que no acabo d’entendre és per què ens demanen que donem el correu electrònic (i confirmar-lo) a l’Institut si després, la feina que ens envien per a que la fem, l’hem d’entregar a classe en comptes d’enviar les respostes a allò que ens pregunten per correu-e. Per a això que ens apuntin la feina a la pissarra o ens la dictin i ja ho entregarem a classe.

És com si jo ara et demanés la teva adreça de correu-e, te n’enviés un preguntant-te alguna cosa i demanant-te que em contestis per correu postal. No és una mica tonto?

Bé, apart d’això, com que ni pagant el material són capaços de donar-nos un full de paper excepte per als exàmens i dictats (i encara gràcies) doncs que tampoc ens facin gastar més paper del compte. I el pitjor és que molts treballs ens els fan entregar “en un full apart“. És normal, això?

Espero poder donar una mica de temps i dedicació a ambdós blogs, encara que sigui només un cop a la setmana. I espero tenir el temps i les ganes suficients per a fer els dos blogs trilingües, o aquest com a mínim (l’altre de moment està només en castellà). El motiu? De moment vull fer-ho i em sembla que tot hauria de ser el més plurilingüe possible, que encara que no sigui una persona de lletres no deixo de ser un amant de les llengües.

Ah, sí, ara que hi penso, el connector (plugin) que faig servir per a poder fer-ho és el Language Switcher de Poplar ProductivityWare.

No dic de què parlaré perquè, de moment, no ho sé del tot segur. Suposo que serà una barreja bastant gran de temes, i espero que sigui així.

A veure si us agrada!

Per cert, podeu fer servir diferents idiomes als vostres comentaris afegint [lang_XX][/lang_XX] al seu voltant, on XX pot ser ca per al català, es per al castellà i en per a l’anglès. És interessant que ho feu sobretot si el comentari el deixareu en més d’una llengua (poseu-ho en el mateix comentari, no feu un comentari nou per idioma).